Recordant un somni
«Estic en una sala plena de sofàs, amb gent jove, no els hi veig la cara,
hi ha poca llum i una pila de caixes de cartró força grans... s’escolta música.
De sobte apareix un home gran, vell, amb cabells i barba blanca. Diu que s’han
de pujar aquelles capses a les golfes. Cadascun agafa una capsa i comencen a
caminar, jo els segueixo però no porto res a les mans. Surten per una porteta
petita, jo vaig la darrera, baixo tres esglaons, continuo per un passadís humit
fosc negre, hi ha fang i molsa a les parets que palpo per guiar-me. De sobte
una llumeta minúscula al fons... els joves van desapareixent i quan arribo veig
que és un pou i que van grimpant per la paret recta, palpo i trobo uns suports
de ferro com una escala, començo a grimpar i trobo un replà, uns quants passos
i un altre pou, aquesta vegada no hi ha ferros , només bicicletes suspeses
lligades entre elles i he de grimpar agafant-me a les rodes, al quadre del mig,
allà on puc. M’arriba claror i el soroll d’obrir-se una trapa de ferro. Arribem
a una habitació, som tots allà, l’avi també, i diu,-deixeu les capses i ara que
sou aquí dalt podeu obrir la finestra i pujar a la teulada, podreu veure el
carrer i tot el que hi ha aquí fora... Entre la finestra i la teulada del
davant hi ha una passa però la teulada té un acabament de canto rom, corbat de
ceràmica lluent i relliscosa, entre els dos edificis una escletxa profunda de 5
o 6 pisos... tots miren la perspectiva, jo també m’atanso a la finestra , miro
l’alçaria, miro la teulada i tinc pànic... em giro per buscar ajuda entre els
altres, no hi ha ningú , ja tots s’han endinsat al pou.
Jo també començo a baixar per les bicicletes, no tanco la trapa per tenir
una mica de llum, quan arribo a la sala, tots seuen als sofàs... l’home vell no
hi és... per on ha sortit? La por ens ha tornat a enterrar...
